L'INSTITUT BELLVITGE ESTÀ D'ANIVERSARI

VISITEU LA PESTANYA BENVINGUDA.

dimarts, 27 de juny de 2017

Reculls gràfics


DOCUMENTAL ENTRE BLOCS, REALITZAT PELS ALUMNES DE CINEMA EN CURS DE 4t  D'ESO



AUDIOVISUAL "L'INSTITUT EN UNA PARAULA"








INSTITUT BELLVITGE 40ANYS ( Powerpoint que recull  fotografies d'aquests 40 anys)

VEURE LA NOTÍCIA  DE L'ACTE INSTITUCIONAL A LHDIGITAL.CAT      ( 21/6/2017)




dimecres, 21 de juny de 2017

Impressions

Encara no disposo de testimonis gràfics de l'acte que va tenir lloc ahir, però sí puc aportar un  recull de les moltes impressions que el públic assistent em va transmetre. Diria que la paraula resum és EMOCIÓ. Les persones allí reunides sentíem que formaven part d'una història que ens unia, teníem en comú  unes aules, uns passadissos, unes parets on tots i totes havíem viscut i, alguns i algunes encara vivim, una  història col·lectiva. L'edifici, al llarg d'aquests 40 anys, ha estat testimoni mut de molts fragments de vida. A l'acte d'ahir de ben segur que tothom va recordar anècdotes viscudes, viatges, èxits acadèmics, suspensos, persones que ja no hi són, amors, discussions o distanciaments. Tot aquest munt de records ens unia com també la felicitat de ser allà i compartir aquella estona amb persones que, com tu, estimen l'institut i aprecien i valoren la feina que s'hi fa.

Tot i que l'organització de trobades com la d'ahir o el 9 demana un esforç extra i no poden ser, de cap manera, deixades a la improvisació o l'atzar, crec que  ha estat un plaer posar-hi el meu granet de sorra i  em sento recompensada en escreix en veure el goig i la il·lusió a les cares de les persones que han vingut a rememorar el seu pas pel centre

Font: lhdigital.cat

Vull donar les gràcies  a les persones que van llegir els textos seleccionats: Sonia Regadera, exalumna i mare d'alumnes actuals de 1r i 3r d'ESO;  Ricardo Castro i Àngels Coll, alumnes de la 1a promoció i Roger Castellà, alumne de 1r d'ESO i, també als autors i autores dels textos llegits, Nina Khalatyan, exalumna, Ricardo Jiménez, alumne de la 1a promoció, Albert Sánchez, exalumne, Joaquim Griell, primer director de l'institut  i Sergi Forgas, professor de filosofia.

Vull també agrair la col·laboració de  Josep Montiel , alumne de 1r de Batxillerat, conductor de l'acte, i Elena Bermúdez, alumna de 1r de Batxillerat pel seu acompanyament a piano.
Agraeixo també als alumnes de 4t d'ESO  de Cinema en curs i les seves professores Mili Esono i Dolors Busquets el documental Entre Blocs. 40 anys de l'institut Bellvitge.   
Afegeixo a aquest agraïment Emma Núñez, mare d'uns exalumnes del centre i expresidenta de l'AMPA, en especial pel seu alegre audiovisual L'institut en una paraula.  

I per últim, però no per això menys important, vull expressar el meu agraïment a la nova directora del centre, Adela Barreda, per haver entomat aquest projecte de la celebració dels 40 en el seu primer curs en la direcció.

I PER ACABAR, MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LA VOSTRA ASSISTÈNCIA

Tot i que no he signat cap de les entrades que he fet en aquest blog, ara sí ho faré. Jo sóc la Carme Torrijos, professora de Llengua catalana a l'Institut Bellvitge des del curs 83-84.

Espero poder completar l'entrada amb moltes fotografies que m'arribaran.

A continuació, imatges cedides per algunes de les persones assistents a l'acte i a les quals estem molt agraïts:




dilluns, 19 de juny de 2017

Darrera trobada

TOT PREPARAT PER A L'ACTE FINAL DELS PROGRAMATS PER A LA CELEBRACIÓ DELS 40 ANYS DE VIDA DEL NOSTRE CENTRE.

CELEBREM TOTS JUNTS TOTS AQUESTS ANYS DE DOCÈNCIA, EL RETROBAMENT AMB TANTES I TANTES GENERACIONS D'ALUMNES QUE HAN PASSAT PER LES NOSTRES AULES I LA FELICITAT PER LA  FEINA FETA,  JA QUE MALGRAT LES DIFICULTATS I ELS TEMPS DIFÍCILS QUE ENS HAN TOCAT VIURE I ENCARA VIVIM HEM COMPTAT SEMPRE I SEGUIM COMPTANT AMB UN CAPITAL HUMÀ QUE ENS HA PERMÈS I ENS PERMET ENCARAR EL FUTUR AMB ESPERANÇA I IL·LUSIÓ.

US ESPEREM DEMÀ!

dimecres, 14 de juny de 2017

El testimoni de l'Emma Núñez, mare i presidenta de la nostra AMPA des de 2009 a 2016

Crec que vaig conèixer l'Emma el curs que vaig tenir al seu fill Àngel a 1r d'ESO, però ella ja s'havia abocat a l'AMPA del nostre institut i en començava a esdevenir un puntal. Des d'aleshores i fins que va finalitzar la presidència de l'AMPA perquè els seus fills, molt exitosament, van acabar els seus estudis a l'institut, he vist l'Emma tots aquests cursos duent a terme tota la feinada de la reutilització de llibres, col·laborant sempre per Sant Jordi, preparant festes de fi de curs, muntant activitats extraescolars, creant una fantàstica pàgina web que es fa ressò de totes les activitats de l'institut,  xerrades adreçades a pares i mares i sempre al capdavant de totes les nostres reivindicacions contra les retallades i per una millor escola pública. I tot això sempre amb el somriure als llavis i amb l'únic propòsit de col·laborar amb nosaltres per a aconseguir per als fills dels pares i mares que ella representava les millors condicions que tots es mereixen. Com ella diu, "gaudint de la festa amb complicitat". 
Només puc acabar aquesta entrada agraint enormement a l'Emma tota la feina que ha fet, i fa encara, pel nostre institut. AMB UN INFINIT RECONEIXEMENT extensiu a les teves companyes, les teves amigues, com tu dius (les  que són i les que van ser).

La meva mirada i allò que vaig sentir durant el retrobament del passat 9 de juny era diferent al de moltes de les persones que omplien els passadissos de l’institut aquella tarda, principalment perquè el meu vincle amb el centre és molt més recent que el de la majoria dels presents. Però he de dir que vaig gaudir enormement amb les abraçades i somriures que es dedicaven entre elles mentre recordaven, molt emocionades, temps viscuts entre aquelles parets i també al propi barri de Bellvitge.

Tot i sent recents els meus records, vaig tenir l’oportunitat impagable de viatjar en el temps fins als inicis de l’institut, en conèixer un col·lega, l’Ernesto Seuma, un dels primers presidents de l’AMPA! He de dir que escric aquestes línies com a mare dels ex alumnes David i Àngel Sotilllo i com a presidenta de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de l’institut des de l’any 2009 fins al  2016.

Quan els nostres fills i filles comencen la secundària, estan en un moment... diguem-ne, complex, del seu desenvolupament. Canvis físics, emocionals, socials, intel·lectuals, etc., es barregen creant un còctel sovint difícil de digerir per a tots, també per a ells. En ocasions és massa amarg o agri, altres poc dolç... Davant d' això, crec que l’ingredient que permet trobar l’equilibri en aquest còctel, perquè tant els fills i filles, com el professorat, com les famílies, ens el puguem empassar amb prou garanties per gaudir de la festa, és la complicitat entre la família i el centre. No ho crec, n'estic convençuda! I per això des del minut 1 vaig col·laborar a l’AMPA.

Vull tenir un record molt especial pel professorat amb el qual  he coincidit i especialment per l’equip directiu del centre que, casualment, va estar actiu exactament durant el mateix temps que jo a l’AMPA. Amb la Montserrat Zaera al capdavant com a directora de l’institut, han estat set anys de treball conjunt impecable on les famílies hem jugat un paper fonamental en el projecte educatiu i a les activitats que, proposades tant des del centre com des de l’AMPA, es duien a terme. Hem estat un equip on cadascú des de la seva posició sumava per a intentar aconseguir objectius comuns i amb la mirada posada sempre en els i les joves. Hem estat un equip guanyador. Un equip on sense les meves companyes de l’associació, les meves amigues, res no hauria estat possible i els meus records i sentiments no serien de la profunditat que ho són.

Gràcies per la complicitat.

dissabte, 10 de juny de 2017

Feliç i encara emocionada pel retrobament d'ahir

Van ser unes hores de no parar de veure somriures en cares reconegudes i de fer abraçades i mantenir converses amb persones el record de les quals sempre seguirà viu. Moments de reviure  anècdotes, episodis i encara recordar persones que, malauradament, ja no són aquí. Tota una tarda plena de nostàlgia del temps passat, però també de felicitat pel retrobament. 

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA VOSTRA ASSISTÈNCIA I LA PROXIMITAT AL CENTRE I A NOSALTRES QUE VAU DEMOSTRAR 




LA NOSTRA AMPA,
MATRÍCULA D'HONOR 


40 anys després, uns quants alumnes de la primera promoció amb el seu professor de matemàtiques a la seva classe. Resolien  una  fórmula  que aleshores no van entendre.



La sempre tan activa 1a promoció. 




A continuació, imatges cedides per algunes persones que van assistir a la trobada i a les quals agraïm moltíssim la seva col.laboració per construïr aquest bloc:



divendres, 9 de juny de 2017

Ha arribat el dia de la nostra retrobada

Falta ja poca estona per a retrobar-nos tots i totes a l'institut, l'espai comú de tots nosaltres que avui està ben  preparat per a rebre'ns i facilitar que compartim una estona de records i emocions. 


dimarts, 6 de juny de 2017

Text de comiat als alumnes de 2n de Batxillerat del professor de filosofia Sergi Forgas

Sergi Forgas és professor de filosofia al nostre institut des del curs 1989-90 i aquest curs, després de 33 anys dedicats a la docència, ha decidit jubilar-se. El passat 26 de juny, el dia de la celebració del comiat dels alumnes de 2n de Batxillerat, va adreçar tant als alumnes de la seva tutoria de 2n B com a tots i totes els de 2n A el text que tot seguit llegireu. 

Tots els companys i companyes i, de ben segur, molts alumnes trobarem a faltar en Sergi, la seva lucidesa i equanimitat, el seu bon exemple. I li desitgem tot el millor en aquesta nova etapa que ara inicia. 

Gràcies Sergi per tot el que has aportat a l'ensenyament en general i al nostre centre en particular. 

El primer que voldria dir-vos és que aquest acte té per a mi un valor i un significat molt especial. Fa exactament trenta-tres anys que vaig començar la meva tasca professional com a docent i aquesta tasca arriba enguany a la seva fi.

Quan venia cap aquí, recordava la primera promoció d’alumnes de Batxillerat a qui vaig acomiadar en la seva graduació i em venia la imatge clara de les seves cares, gairebé podia novament sentir fins i tot les seves veus. Estic segur que també us recordaré a vosaltres de la mateixa manera. Diuen que les coses que millor recordem són precisament les primeres i les darreres que experimentem i vosaltres sou avui per a mi la darrera de les promocions que podré acomiadar.

Han estat trenta-tres anys de dedicació a una activitat, la docència. Arribant a la fi d’aquest camí, sento que puc dir que haver desenvolupat aquesta professió ha estat un privilegi i una sort immensa. Visc amb una enorme gratitud haver pogut aprendre ensenyant. Durant tots aquests anys, cadascuna de les vostres preguntes, cadascun dels vostres dubtes, cadascuna de les vostres confrontacions han estat per a mi un desafiament que m’ha permès anar aprenent amb vosaltres; sincerament us dic que, gràcies a vosaltres, els alumnes que he anat tenint tots aquests anys, m’he anat fent més savi i més persona. Gràcies, per tant, per tot el que m’heu ensenyat.

Avui ha arribat el moment de dir-vos adéu i en aquests moments voldria només donar-vos alguns petits consells. No sóc gaire amic dels consells, en realitat crec que serveixen generalment de ben poca cosa, perquè estic convençut que el que realment serveix és el que un mateix aprèn de la seva pròpia experiència. En aquesta ocasió, però, i donat que és l’última vegada que faig un acte com aquest, permeteu-me que us en doni alguns, per si hi ha sort i alguna vegada podeu recordar-los i tenir-los en compte.

En primer lloc, el que us recomano amb tot el cor és que us apropeu i lluiteu amb força per tot allò que us faci sentir bé, per tot el que us faci créixer com a persones, que us acosti el màxim possible, en la mesura en què la vida us ho permeti, a la felicitat. Recordeu sempre que, com deia el vell Aristòtil, la felicitat és la finalitat de la vida. Aposteu per la felicitat, doncs.

Per altra banda, us diria també que us allunyeu i rebutgeu amb tota la determinació de què sigueu capaços tot allò que sentiu que us pugui danyar físicament o emocionalment. Aparteu-vos, sense dubtar, de tot allò, siguin persones o situacions, que des del més profund del vostre cor sentiu que són perjudicials o tòxiques per a vosaltres. Tinc el convenciment que la pitjor falta d’ortografia que es pot cometre a la vida és la de no saber posar punt i final a les situacions que no ens convenen. No cometeu aquesta falta, si us plau.

La vida és un miracle d’una gran bellesa, però heu de saber (i segur que molts de vosaltres ja ho sabeu) que també vindran moments molt difícils i dolorosos. Penseu, quan aquests moments es presentin, que, de la mateixa manera que un vaixell no s’enfonsa per l’aigua que té al seu voltant sinó per la que aconsegueix entrar dintre seu, així mateix, davant les situacions difícils que viureu, no heu de permetre que els problemes entrin tan a dintre que us acabin enfonsant. Preserveu sempre en una part de vosaltres un lloc per a l’esperança, un lloc central a recer de tempestes.

I sobretot, nois i noies joves com sou, no us deixeu intoxicar per tota mena de missatges negatius i pessimistes que us envolten i que circulen per tot arreu. En definitiva, som el que creiem i el que creus i fas teu acaba d’una manera o altra fent-se realitat. Vigila el que decideixes creure de tu mateix, dels altres, de la vida...

Com diria el vostre vell conegut Friedrich Nietzsche, la vida és tràgica, en el sentit que és terrible i alhora profundament meravellosa, és un miracle i un regal: gaudeix-ne amb tota la intensitat i viu-ne cada moment com si aquest s’hagués de repetir eternament...

Finalment, m’agradaria per acabar explicar-vos un petit conte, un conte d’aquells que fan pensar i que ja sabeu que m’agrada de tant en tant explicar a classe. Segur que ja us l’he explicat alguna vegada, sento repetir-me, però el cert és que hi ha algunes idees que potser cal escoltar-les moltes vegades per arribar a entendre-les de veritat, no solament amb l’oïda, sinó amb el cor.

Hi havia una vegada un home savi que vivia en un poblet de la muntanya. Aquest home tenia un fill i un cavall, que era una de les seves possessions més preuades. Un dia el cavall es va escapar i va desaparèixer per les muntanyes. Els veïns del poble van anar tots a visitar l’home i a mostrar-li la seva condolença per la desgràcia que suposava la pèrdua del cavall. L’home els va agrair la visita però els va dir en un to serè:

- Desgràcia, sort... qui sap?

Al cap d’uns dies el cavall que havia fugit a les muntanyes va tornar al poble amb quatre eugues salvatges. De sobte, el nostre home no tenia un animal sinó cinc. Els veïns van anar tots a casa seva per felicitar-lo de la sort que havia tingut. Ell els va rebre amablement i els va dir amb el seu to acostumat:

- Sort, desgràcia... qui sap?

El fill de l’home va procedir a domar les eugues salvatges que ara posseïa, amb tan mala fortuna que va caure d’una d’elles i es va trencar la cama. Els veïns tornaren un cop més a visitar el nostre home per manifestar-li el seu condol per la desgràcia dels seu fill i novament, amb la seva coneguda amabilitat, els va rebre i els va dir serenament:

- Desgràcia, sort... qui sap?

Al cap d’uns dies que el fill s’havia trencat la cama, al país on vivien es va declarar la guerra i van cridar tots els joves a mobilitzar-se per anar a lluitar. Naturalment, el fill del nostre home savi va ser declarat exempt per l’accident que havia patit. Una vegada més, els seus veïns van visitar la casa del vell savi per expressar-li l’alegria per la sort que havia tingut en deslliurar-se-li el fill de la guerra... i ja us podeu imaginar què els va contestar aquell home tan savi:

- Sort, desgràcia... qui sap?

Us explico una vegada més aquesta petita faula perquè veieu que heu de lluitar per tot allò que desitgeu per a la vostra vida, heu de posar tota l’energia en tractar d’aconseguir les vostres metes, però al mateix temps penseu que, quan les coses no us surtin tal com les heu volgut, quan sentiu que el fracàs o la mala sort han pogut més que els vostres esforços, mai no sabreu si aquella porta que ara se us tanca és precisament la condició d’unes altres que se us estan obrint sense saber-ho.

Moltes gràcies per escoltar-me un cop més...