L'afectuós record de Nina Khalatyan, ex alumna

La Nina va arribar d'Armènia a 3r d'ESO i ben aviat va aprendre tant català i castellà com els i les seves companyes de curs. Després d'estudiar Batxillerat amb nosaltres, va fer Dret i actualment treballa en un despatx d'advocats i estudia el màster. T'agraïm moltíssim les teves paraules i voldria fer un retorn aquí mateix:  també nosaltres vam aprendre amb tu, de la teva empenta, la teva tenacitat i la teva seguretat.

Aniversari IES Bellvitge

La meva historia a “l’insti” és ben singular, ja que  hi vaig arribar amb una edat en la qual em pensava que ja havia vist món. En  certa manera així era, doncs durant els primers anys de vida vaig haver de canviar de perspectiva i aprendre a observar el món, la gent. Ara bé, a “l’insti” vaig aprendre molt. Em van demanar que per aquest quaranta aniversari expliqués una anècdota de “l’insti”, però m’he posat a escriure i vull parlar de parets. 

Seran les parets. Parets que guarden tantes històries dels que hem passat per allà, dels que hem viscut, hem sentit, hem après a ser, a voler, a demanar, a canviar i a ser valent. En definitiva, a “l’insti”  es tracta d’aprendre a imaginar, a llegir i veure el món tal com és, sense deixar-se la lletra petita del contracte.

Doncs ara sí, i amb la vista a “l’insti”, penso que el món és tan perfecte com nosaltres podem aconseguir imaginar-lo. “L’insti” ens dona instruments per aprendre; amb totes les opcions davant la taula; ens fa de mirall per poder observar-nos, ens deixa canviar de persona o de personatge; en fi, el que no hagin presenciat aquelles parets és no ha passat en 40 anys d’història. 40 anys, que no són pocs, que no deixen indiferent, que, almenys a mi, em donen esperança; esperança d’ensenyar a altres joves (en aquelles edats tan  crítiques i vitals) a imaginar, viure en color, sempre, sentir l’ opció de “reset” i començar a fer bé, poder reptar la pròpia força de voluntat.

Jo, que em penso que he vist molt, però no tant, per aquest 40 aniversari no puc deixar d’agrair a “l’insti” cada lliçó, cada lletra, cada dia que em van mirar aquelles parets.  

Ara bé, les parets les fan les persones, i no penso aquí en aquelles que van posar pedra sobre pedra; que també va ser una gran feina, que van ser els que van permetre iniciar l’aventura d’ensenyar i aprendre a “l’insti”; sinó que penso en aquelles persones que no hem estalviat mai en emocions, i davant aquelles parets ens hem deixat ensenyar del goig que fa el negre sobre blanc; la paraula ben escrita sobre paper blanc de neu. (Tot i que ara recordo que a l’insti també vaig aprendre de reciclar; doncs el paper de “l’insti” no és blanc de neu sinó ocre “pensant en el futur del planeta”.)

Jo, que em penso que he vist moltes persones (i també poques persones), per aquest 40 aniversari no vull deixar d’ agrair a Carme, a Ricard, a Sergi; i també a tots els que em vau acompanyar durant aquells pocs anys que vaig passar per “l’insti”; cada lliçó i consell, el carinyo, el respecte, la motivació, les ganes que em vau regalar, el meu català, el castellà, la literatura, les batalles de “Espanya”, les filosofies de viure i sentir.

Aquelles parets; les de “l’insti”  són tan  especials perquè han vist persones que treballen amb amor, que estimen ensenyar, que estimen a qui ensenyen, que no estalvien en emocions. (Així, com els tres que he destacat.) 

Gràcies. Feliç quaranta aniversari de l’IES Bellvitge!

Nina Khalatyan