Testimoni d'Albert Sanchez, exalumne

L'Albert estudia actualment 2n de Dret a la Universitat de Barcelona. T'agraïm moltíssim el teu tan cordial  record. 

Hola a tots i a totes. El meu nom és Albert Sanchez Guerrero. Amb motiu del 40è aniversari del centre voldria fer  una mica de memòria i portar  al present els records i experiències viscudes durant el meu pas per l’Institut.  

La veritat és que jo recordo bastant bé la meva experiència al Bellvitge. Jo vaig començar els meus estudis al setembre de l’any 2009. Encara recordo el primer dia que vaig arribar a l’Institut: un lloc totalment diferent a l’escola de primària de la qual veníem els meus amics i jo, un lloc ple de gent nova, nois i noies més grans que nosaltres, professors als quals encara no coneixíem ni sabíem el que ens esperaria amb ells... És una sensació que segurament la majoria de nois i noies vam tenir el nostre primer dia de secundària, ja que el canvi que teníem davant ens espantava en certa manera,  però també teníem curiositat per saber què trobaríem dins aquelles parets. Han passat gairebé 10 anys però encara ho recordo bé.

Recordo que una de les coses que més por em feia era que em separessin dels meus amics de primària en entrar a la classe. És cert que tenia ganes de començar una nova etapa en la meva vida, però no sabia si seria capaç de trencar fins a tal punt amb l’etapa anterior, etapa en la qual sempre havia estat amb les mateixes persones. Afortunadament la majoria de la colla vam entrar junts al grup A. Realment això no ens va importar a l’hora de fer nous amics, ja que en qüestió de setmanes el nostre grupet que havia arribat des de la primària es va ampliar i vam trobar-nos amb més nois i noies d’altres escoles del barri, amistats que, tot i que no totes, encara avui continuen  sent-ho.  Amb molts d’ells he rigut, m’he barallat, hem fet alguna bogeria i ens hem ajudat quan hem passat un mal moment. Si he de valorar totes les coses que vaig aconseguir en la meva etapa al Bellvitge, possiblement aquesta és una de les més importants.

No sé fins a quin punt us puc explicar com és passar 4 anys d’ESO a l’Institut perquè la majoria dels que esteu llegint la pantalla ho sabreu bé. Al principi costa una mica acostumar-se al nou ritme perquè comparant-ho amb la primària (on tenim al mestre que està gairebé tot el dia amb nosaltres i ens ho dóna tot ben treballat) hem d’aprendre a autogestionar el nostre treball i responsabilitzar-nos més del que estem fent, tot i que quan tenim 14-15 anys estem pensant en tot menys en els estudis, i ho sabeu. Si us he de ser sincer, una de les coses que més trobo a faltar és les colònies i els viatges d’estudis que fèiem, però el que no trobo a faltar de cap manera són els deures d’estiu que ens enviaven en acabar el curs.

Un altre descobriment que vaig fer a l’Institut és la relació amb professors i professores del centre. Aquest aspecte és un dels que més sobtarà a qui pugui llegir aquest testimoni i no hagi passat per l’Institut, però és que fer amistat amb una persona que t’ha d’examinar i t’ha de esbroncar quan t’ho mereixes és possible. Sí, ho heu llegit bé, amistat. Un dels valors més potents que té l’Institut és el seu personal acadèmic, els professors i professores que cada dia ens intenten ajudar a arribar lluny en el nostre futur i en la nostra vida acadèmica i laboral. Recordo molt bé les primeres bronques que em van caure a l’Institut de la meva primera tutora (i actualment una bona amiga), la professora de matemàtiques Diana Herrero. També recordo com s’enfadaven amb mi quan no portava els deures fets o quan no callava a classe (perquè si una cosa m’agradava era parlar i parlar a classe). Si preguntéssiu a la professora de català Carme Torrijos i a l’ex professora de francès Cristina Lucerón es portarien les mans al cap al recordar els mals de cap que els vam donar en el nostre viatge d’estudis al sud de França, o cada cop que m’oblidava la flauta dolça de la classe de música a casa o quan parlava en català o castellà,  a la classe d’anglès, etc... Aquests són alguns  dels molts exemples de tots els moments en què si haguessin pogut, totes i cadascuna d’elles ens haguessin enviat a casa per perdre’ns de vista, però tot això no els va impedir que continuessin endavant amb la seva tasca com a docents i m’ensenyessin la majoria de coses que he après fins avui dia o que em fessin costat en un dels pitjors moments de la meva vida, i amb això no em refereixo només a lliçons de matemàtiques o de llengua, també em refereixo als valors que van saber transmetre. Tot i els mals de caps que els hauré donat, avui dia puc dir que m’he emportat també amics d’entre els professors i professores del centre, i que encara a dia d’avui em reben amb un somriure quan passo a fer un cafè amb ells. Des d’aquí els envio a tots el meu agraïment.

En acabar l’ESO va arribar el Batxillerat. He de confessar que no és l’època de la meva vida que recordo amb més afecte: 2 anys que semblen interminables en què una persona ha de decidir a tota màquina què vol estudiar i a què es vol dedicar (amb quasi tota seguretat) en el seu futur, afegint el fet que s’ha de passar la selectivitat i aconseguir una bona mitjana  acadèmica per entrar a la Universitat. Semblava que no s’acabava mai, però un cop més ens van ensenyar que res no és impossible i vam poder treure el curs endavant. D’aquesta etapa recordo els nervis que tots passàvem amb les mitjanes i  el ritme frenètic del segon curs de Batxillerat per poder arribar a temps a veure tot el temari abans de presentar-nos a la Selectivitat. Si ho heu passat ho sabreu bé, no cal que us expliqui molta cosa més (i en cas de dubte, el Ricard Vázquez us podrà il·lustrar molt bé com va tot el procés, ja que sense la seva ajuda molts ens haguéssim perdut en el camí!)

Aquestes són unes poques de les moltes coses que podria explicar de l’Institut Bellvitge, però és evident que 40 anys no es poden encabir en unes poques línies, ja que histories com les meves hi ha moltíssimes, i estic segur que n’hi haurà  moltes més en el futur. La meva última reflexió d’aquest testimoni és molt simple: recorreré  a aquella famosa frase, la bellesa és a l’interior. Un edifici de 40 anys, tot i que no ho sembli, amaga al seu interior coses que val la pena veure i experimentar, ja que jo mateix vaig trobar dins amistats, coneixements, valors i experiències que encara guardo a la memòria i que ara he compartit en aquestes línies amb tots vosaltres.

ALBERT SÁNCHEZ GUERRERO

20 de maig del 2017